Per què es tan important la psicomotricitat a l’etapa
infantil?
D’una manera
resumida podríem dir que la psicomotricitat és un dels aspectes més importants
en el desenvolupament del xiquet o xiqueta. Ja que ajuda significativament a l’infant, a
millorar la seua autonomia. Tal i com ens diu Berruezo, la psicomotricitat podríem
entendre-la com un conjunt de interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i
sensoriomotrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context
psicosocial. La psicomotricitat, així definida, realitza un paper fonamental en
el desenvolupament harmònic de la personalitat.
Dins d’aquesta hem
de diferenciar dues grans àrees: la fina i la grossa.
Començant per la
primera, la psicomotricitat fina, direm que fa referència a totes aquelles
activitats que necessiten precisió i un major nivell de coordinació. És a dir,
moviments realitzats per una o més parts del cos. Aquest tipus de
psicomotricitat s’inicia en els infants aproximadament cap a l’any i mig, donat
que implica un nivell de maduració i aprenentatge previ.
Dins de
psicomotricitat fina trobem: la coordinació viso-manual (domini de la mà, pas
previ a l’escriptura); la fonètica (saber desenvolupar correctament la posició
de la llengua per aplegar a poder fer els sons per a comunicar-nos); la
motricitat gestual i la facial (aquells moviments que ens ajudaran a
expressar-nos sentimental i emocionalment)
Alguns exemples de
psicomotricitat fina serien: retallar, punxar, moldetjar,...
Per altra banda, a
psicomotricitat grossa, fa referència al control que tenim sobre el nostre cos,
especialment els moviments més globals i amplis dirigits a tot el cos. És a
dir, aquelles accions que integren la totalitat del cos, coordinant
desplaçament, moviments de les diverses extremitats, l’equilibri i tots els
sentits (caminar, córrer, rodar, saltar, girar...)
En la psicomotricitat
grossa, també es diferencien dos grans camps: el domini corporal dinàmic i el
domini corporal estàtic.
El primer és la
capacitat de dominar distintes parts del cos, és a dir, fer-les moure partint d’una
sincronització de moviments i desplaçament, superant les dificultats d’una
manera harmònica i precisa. Aquesta ajudarà a crear en l’infant la confiança en
si mateix i crearà en ell una major seguretat. I per treballar-la sols hi ha
que fer exercicis que treballen la coordinació general, l’equilibri, el ritme o
la coordinació visomotora.
En quant a el
domini corporal estàtic, fa referència a totes aquelles activitats motrius que
duran al xiquet o xiqueta a interioritzar l’esquema corporal, com per exemple,
la tonicitat, l’autocontrol, la respiració o la relaxació.
Ara ja sabem la teoria...però i volsaltres, com la dueu a la pràctica??? deixeu la vostra aportació!
Si us interesa informar-vos més sobre la psicomotricitat i fer-vos experts/es en aquest cap, a l'universitat d'Alacant des del departament de didactica genetal i especifiques de la facultat d'educació s'ofereix el curs d'especialista en psicomotricitat amb titulació oficial.
Per a més informació, accediu al següent enllaç:
